divendres, 18 de novembre del 2011

Cigarreta Apagafocs

Aquesta setmana vaig sentir una noticia si més no curiosa, a partir d'aquest 2011, la indústria del tabac  obliga per llei a fabricar cigarretes autoextingibles. És un tipus de tabac que s'apaga ràpidament en cas que el fumador deixi la cigarreta abandonada en algun lloc sense haver acabat de consumir-la.

 Es carecteritza pel fet de constar a la part superior i al costat del filtre una franja de petit gruix  d'una matèria aïllant al foc que permet en consumir el cigarret crear una mena d'embut que no permet el pas d'aire i s'apagui automaticament sense permetre sortida de fum ni còrrer perill d'incendi.



  


Amb aquesta mesura el que es vol es intentar reduïr el numero de ignicions provocadores d'incendi Forestals als nostres boscos.


REFLEXIÓ


En els últims anys, la propagació dels incendis forestals ha anat adquirint proporciones gairebé catastròfiques. L'any 1994, per exemple, es van cremar més de 400.000 hectàrees de bosc a l'Estat Espanyol. Això representa el 2 % de la superfície forestal de l'Estat, és a dir, amb 50 anys com aquest desapareixeria tota la massa forestals i ens quedariem sense boscos.Les tres quartes parts dels incendis forestals són intencionats. La major part dels incendis d'originen per cremes agrícoles, per a obtenció de pastures, per cremar rostolls, per llençar cigarretes a prop del bosc, per espurnes de vehicles, per deixar brossa, vidres o productes inflamables entre la vegetació, per fer costellades al bosc. De vegades també es cremen boscos pels interesos econòmics que hi ha en joc amb l'aprofitament de la fusta cremada o per urbanitzar zones protregides. Els incendis forestals es produeixen més fàcilment en zones repoblades amb espècies vegetals no autòctones, de creixement ràpid i de fàcil combustió. L'abandonament dels terrenys forestals, els vents secs, les altes temperatures, l'escassessa de pluges i la humitat baixa són condicions que afavoreixen l'aparició i propagació d'un incendi a partir de qualsevol espurna.



REFLEXIÓ PERSONAL  

Crec que hem de tindre conciència de la importància de la gestió dels nostres boscos, no actuar només quant es crema,  la societat hauria de familiaritzar-se amb el bosc Mediterràni, conèixer les espècies que l'integren i quin paper hi juguen amb l'ecosistema, també estaria bé que coneguessin els diferents treballs que s'hi duen a terme i els diferents ajuts existents en matèria de gestió forestal.







dijous, 3 de novembre del 2011

La flora micològica

Com que vec que va plovent i d'aquí uns dies començaran a invaïr els boscos els caçadors de bolets, m'he decidit a parlar dels bolets aquesta setmana.

És ben coneguda la tradició boletaire de Catalunya. Els bolets són ingredients imprescindibles en la preparació de molts dels nostres plats; en alguns en són el component principal o, fins i tot, l'únic.

L'interès dels catalans pels bolets no es limita a unes qüestions gastronòmiques o comercials. Igualment importants, si no més, són els aspectes lúdics o esportius, que fan que, en arribar les pluges de la tardor, un gran nombre de persones es desplacin als boscos amb l'afany de passar una estona d'esbarjo i omplir de bolets els seus cistells.

 

Bolets comestibles més freqüents a Catalunya:

Llenega negra                                                                                   


També coneguda com mocosa negra, bavós o Higróforo negro. És un dels bolets més buscat i més valorat a Catalunya, especialment a la comarca del Bages. Es pot collir entre els mesos de setembre a desembre.
El capell, de 6-10 cm de diàmetre i amb el marge força enrollat, és d'un bru olivaci i llefiscós produït per un mucílag transparent, molt abundant, que recobreix tant el barret com el peu. Amb làmines blanques, espaiades i gruixudes també viscoses.
Sobre tot es pot trobar sota els pins, sobretot el pi roig (Pinus sylvestris), amb sòls calcaris de la terra baixa i la muntanya mitjana. Generalment es troba en grups més o menys nombrosos sovint en forma de ferradura, que neixen en el mateix indret cada any.


Camagroc



 També coneguda com rossinyolic, rossinyol de pi, misto, picornell de càrritx o rebozuelo anaranjado. Es pot collir entre els mesos d'agost i octubre.
Aquesta espècie difícilment es confon amb una espècie tòxica, de manera que hi ha poques possibilitats d'intoxicar-se quan es busca camagroc al bosc. És un bolet que viu als boscos de pins, principalment el pi roig. Creix formant grans colònies a les molsoses obagues, per la qual cosa són molt fàcils de trobar.
Té el barret bru grisenc, en un principi convex-umbilicat i després imbutiforme, de 3 a 6 cm de diàmetre i marge molt ondulat. La cara inferior és d'un bell color taronja suau, primer llisa i després venada, sense làmines definides, i s'uneix sense solució de continuïtat amb la cama, afuada i del mateix color.


 Rovelló

 









També conegut com vinader, esclata-sang o Níscalo de sangre vinosa. És un dels més apreciats gastronòmicament. Sovint s'anomena rovelló a un altre bolet del mateix gènere, el pinetell. Es pot confondre amb la lletraga, un bolet no comestible que s'assembla al rovelló però és més petit, amb un color més clar i quan es trenca en surt llet blanca.
Es caracteritza perquè quan es talla surt un líquid de color vinós que sembla òxid -rovell- i en poc temps es torna de color verdós. Els bolets més joves tenen el barret convex, però a mesura que creix s'aplana i acaba en forma d'embut. Les làmines són fines, atapeïdes i decurrents pel peu. El peu, rabassut, sol estar tacat.

Pinetell



Conegut també com rovelló-pinetell, níscalo, mízcalo. S'assembla al rovelló, Lactarius sanguifluus, però té la llet de color atoronjat que es torna verdosa quan es talla la peça.
Té un barret de 5 a 15 centímetres, amb el marge invult en els exemplars joves. La cutícula llisa presenta cercles concèntrics de color ataronjat i vermellosos. Sovint presenta taques verdes, sobretot a les ferides. Les làmines inferiors són de color ataronjat podent presentar taques verdes. El peu, de color blanc puntejat de taronja viu, medeix entre 3 i 5 centímeters d'alt, i entre 1 i 3 centímetres de diàmetre.

Fredolic



També es coneix com negret, brunet, ratón o negrilla. Es pot collir entre els mesos de setembre i novembre.
Té un barret sovint irregular, amb el centre que sobresurt i la cutícula seca amb diferents tonalitats de color gris, com de vellut. Sol tenir fibres i esquames negroses, en especial a la part central. Les làmines són d'un blanc brut o grises i estan espaiades. El peu és cilíndric i fibrós, i es trenca amb facilitat; la seva carn és molt minsa i fràgil, a penes fa olor.
És un bolet tardà que surt a les pinedes formant grups nombrosos amb els primers freds (d'on li vé el nom popular) de manera que allarga la temporada boletaire. Se'l pot arribar a trobar congelat.

Carlet



Conegut també com escarlet o higróforo escarlata, es pot collir entre els mesos d'octubre i desembre.
La cutícula, que és parcialment separable, és llisa i lleugerament llistada, viscosa en temps humit, de color rosat i tacat de vermell vinós, és més fosca al centre. Contrasta amb les làmines i el peu més blancs. Té una carn abundant i compacta, fibrosa al peu, d'olor suau i gust dolç, a vegades una mica amargant.
Creix en alzinars, rouredes i fagedes, en tota mena de sòls, amb preferència pels bàsics i els neutres. Fructifica a la tardor, generalment en grans clapades, que reben el nom d'escarleteres.
No s'acostuma a menjar després de ser collit, sinó que es conserva en sal o salmorra per a una utilització posterior. També es pot conservar al bany maria o en vinagre.

Trompeta



Conegut com trompeta de la mort, vaqueta negra, rossinyolic negre o orella d'ase, es pot collir entre els mesos d'agost a desembre.
De color gris fosc o bru negrós, en forma de corn o d'embut profund (d'aqui el seu nom) que arriba gairebé fins a la base del peu, de marge estès, carn tenaç i aromàtica, amb la superfície himenial simplement rugosa. La seva carn prima i fibrosa difícilment es podreix.
Es troba en boscos de planifolis en sòls silícics humits. Poden trobar-se formant erols a l'estiu i a la tardor.


Quant s'acosta la tardor es sinònim de bolets i per nosaltres els bombers es sinònim de feina ja que molts boletaires es perden al bosc.

El rescat de cada boletaire perdut al bosc costa una mitjana de 2.200 euros a la Generalitat, xifra que inclou els recursos humans utilitzats, els vehicles terrestres i els helicòpters.

 El Ripollès va ser  la comarca on es van produïr   més rescats. Concretament van haver de  localitzar 15 dels 71 boletaires extraviats, una xifra que no té en compte aquelles operacions que no cal acabar ja que el boletaire retroba el camí. Al Ripollès, a més, cal tenir en compte que entre l'agost i el setembre van morir quatre persones.

Esperem no veure aquesta imatge aquesta temporda


 El perfil del boletaire perdut no té ni sexe ni edat concrets, però acostuma a ser de ciutat, sense experiència a la muntanya, va equipat amb roba de gran superfície comercial i inicia la cacera dins un grup liderat per un guia –que resulta ser tan inexpert com ell- i sense conèixer el nom de cap municipi dels que el rodegen.