Aquestes setmanes no tenia clar de que parlaria el meu pròxim article i avui fent zaping per internet he trobat un blog molt interesant sobre la gestió que fan la pastura en el sotabosc dels nostres boscos, un article molt intersant sobretot amb el temps que corren amb el tema d'incendis Forestals, una eina més de gestió i prevenció malhauradament oblidada en molts casos però amb beneficis tant per l'home com pel bosc.
*Aquest text es obra de Edu Balsells Martínez, 28 anys (cabrer de Querol, Catalunya). Ttext publicat en la primera edició del bolletí de la FEP (Federació Estatal de Pastors).
Octubre de 2009.
És de sentit comú, que una bona gestió del bosc és imprescindible per a prevenir els incendis forestals. Per a prevenir-los i evitar-los, l'únic remei és la vigilància i actuació ràpida per una banda, i per una altra, els tallafocs o les franges de baixa combustibilitat allí on convinguin, que fragmentin els continus forestals de manera que un focus d'incendi no es converteixi en un incendi de grans dimensions (més de 500 ha.)
Actualment però, l'abandó de les activitats agràries, (pèrdua de pastoratge d'herbívors), l'èxode de població rural cap a l'atractiu del món urbà (intensificat als anys 60 i 70), el desequilibri territorial (urbanització difusa) i la tercerització de l'economia rural (de proveïdors d'aliments al sector serveis); ha determinat la ruptura de l'equilibri agroforestal, que ha configurat un "nou" ecosistema forestal, deixat i empobrit, caracteritzat per l'augment de la biomassa llenyosa (combustible forestal), fet que augmenta moltíssim les probabilitats, freqüència i intensitat dels incendis forestals, més enllà dels condicionaments externs com la climatologia i la tipografia.
Aquest conjunt de canvis poden perjudicar greument i de manera irreversible els usos, presents i futurs dels boscos, la multifuncionalitat dels quals (productius, d'oci, mediambientals, pedagògics, terapèutics...) estan condemnats tard o d'hora a ser pasturats per les flames. I en terra cremada, ningú sobreviu.
Resulta evident doncs, que cal fer tot el possible per a evitar aquest dramàtic problema que afecta a centenars de milers i milions d'hectàrees, i resulta evident també, que les responsabilitats de l'administració són inexcusables, doncs més enllà de la consideració d'infraestructura del país, els boscos (i la naturalesa en general) s’han de protegir pel seu valor intrínsec.
Les estratègies que s'estan desenvolupant vers la gestió en la prevenció d'incendis forestals són quatre. La predominant, que és invertir cada vegada més recursos en avionetes (hidroavions), helicòpters i camions de bombers per a intentar apagar els focs que es produïxen. Els altres tres mètodes, són els que s'han utilitzat de manera tradicional per a la gestió de la vegetació: la crema controlada, el desbrossament mecànic i el desbrossament amb animals o pasturatge.
El problema per a tots, administració responsable, propietat i societat, és que la definició de franges on poder detenir el foc, treballades amb mitjans mecànics, resulten molt cares tant de fer com de mantenir.
El pas dels anys i la persistència dels incendis però, han demostrat la seva insuficiència. I en relació amb aquesta realitat, els experts i diferents experiències demostratives, però sobretot el sentit comú, apunten cap a la silvicultura preventiva com una eina auxiliar capaç de contribuir en la gestió de la disminució de la biomassa de la superfície forestal.
Per tant, una opció plausible és apostar per la pastura extensiva del sotabosc, o el que es coneix com silvopastoralismoe, com una eina eficient, eficaç, sostenible, econòmica i ecològica, en la gestió, manteniment i control de la biomassa del bosc.
Aquest mètode de gestió forestal, implica potenciar un model de gestió el territori amb animals herbívors domèstics (ovelles, vaques, cavalls i especialment cabres), que eviti que la vegetació prosperi allà on no interessa. El que no implica que no sigui necessari utilitzar també, encara que amb molta menys intensitat, les altres estratègies.
Estem parlant d'uns animals que mengen la totalitat de la biomassa, la mateixa biomassa que en l'estratègia actual té la consideració única de combustible; que la mengen "in situ" sense transport ni transformació; que aquest aliment no és apte per al consum humà; que aquesta vegetació no s'ha de conrear, ni tractar, ni recollir, ni emmagatzemar, ni transformar; i el més important, que aquests animals no consumeixen hidrocarburs. “Màquines” que no poden ser creades per l'ésser humà.
En relació a altres estratègies no ramaderes (desbrossament mecànic o crema controlada), el silvopastoralisme ofereix uns avantatges molt més amplis que el simple estalvi de costos de manteniment d'infraestructures contra incendis (tallafocs i franges). Aquest tipus d'activitat pastoral té un alt valor afegit:
- A nivell social i econòmic: la revaloració del treball dels pastors i pastores, incorporació i fixació de la població al món rural, la posada en valor de productes locals de qualitat (ecològics, artesanals), recuperació de camins ramaders (cañadas, cabaneres i carrerades), preservació del patrimoni cultural, etc.
Resulta preocupant no obstant això, que al posar-se a reflexionar sobre quins són els problemes actuals vinculats a l'activitat ramadera en sistemes extensius, les qüestions que primer apareixen no són les realment lligades a les tècniques de maneig (càrrega animal per a cada tipus de pastura, control sanitari, etc.) sinó moltes altres que, en el fons, comencen i acaben qüestionant el futur d'aquesta pràctica en si.
Actualment, pocs pastors tenen bones expectatives, sigui pel canvi generacional, sigui per la baixa rendibilitat econòmica. No hi ha vocació de pastor entre els joves, perquè ja ningú vol dur una vida tan esclava del bestiar, la productivitat del qual, es basa exclusivament en l'enorme esforç i l'absoluta dedicació (sobrehumana), que dedica el pastor. És aquest motiu, i cap altre, que fan que la gent jove no es senti atreta per aquest ofici.
Els pastors són homes valents i amb empenta. Coneixen la paraula sacrifici, la paraula esforç i la paraula sofriment. No els deté ni el fred, ni la calor, ni la duresa del treball. Estimen a la família, la terra i defensen les tradicions transmeses pels avantpassats. Avui però, els pastors se senten sols i abandonats. Desgraciadament, podem afirmar que l'ofici de pastor, està en perill d'extinció.
Per a entendre aquesta situació, hem d'emmarcar les explotacions ramaderes dintre del conjunt del sector agrari, que es tracta d'un sector assistit i subvencionat per una Política Agrària Comuna (PAC), que ha generat alhora que una excessiva dependència dels subsidis, una eliminació del petit agricultor/ramader/a i de les explotacions agràries familiars, en pro d'un grup reduït de grans indústries agroalimentàries i centres de distribució i comercialització, amb poder suficient per a pressionar i decidir que produir, on produir-lo, com vendre'l i a quin preu. És en definitiva el lliure mercat, la llei del més forta.
 |
| Ramat de cabres elimininant Sotabosc |
 |
| Estat en que queda el sotabosc després del pas dels animals. |
En aquesta situació generalitzada, les explotacions ramaderes estan més vinculades al mercat i cada vegada més deslligades del medi on es desenvolupen. Parlem doncs d'una ramaderia deslocalitzada, que ja no depèn dels factors bioclimàtics del territori on es desenvolupa, sinó que necessita ben poc espai i situar-se prop de les vies de comunicació.
Per tant, si volem considerar els animals de pastura com un element essencials i imprescindibles a integrar en la gestió i explotació dels ecosistemes forestals mediterranis, cal promoure nous sistemes ramaders, que encara preservant els valors culturals, socials i ambientals del pastoralisme tradicional, es modernitzin i s'adaptin a les noves necessitats ambientals, socials i econòmiques, i es converteixin en una oportunitat per als ecosistemes forestals mediterranis, i també per a la incorporació i fixació de persones a l'activitat agrària en el medi rural.
Això que dic i proposo, no podrà portar-se a terme mai sense l'adopció de mesures econòmiques que facin rendible aquesta activitat, mesures socials perquè el treball implícit en aquesta activitat no resulti excessivament penós i mesures ecològiques, a fi que els beneficis mediambientals es facin visibles, quantificables i demostrables.
Per altra banda, qualsevol tipus de mesura no pot ser assumida única i exclusivament per el/la ramader/a, doncs es juga el seu mitjà de subsistència, pel que qualsevol mesura que s'adopti ha de ser tècnicament factible i a més sociològicament acceptada, compatibilitzant el coneixement empíric i tradicional dels agricultors/es i ramaders/es, amb el coneixement científic del personal tècnic (enginyers forestals, tècnics agrònoms, veterinaris, ecòlegs, etc.)
Cal reivindicar l'ofici de pastor, mantenir als pastors que queden, recuperar els que han desaparegut, i acollir als que vindran. I això encara pot ser possible si es resolen alguns dels problemes descrits, sobretot garantint uns drets socials i laborals a una generació de gent jove, que formada en el maneig d'animals en pastoreig al costat dels i les pastors/es que encara queden, i amb el suport de la comunitat tècnico-científica, educativa, econòmica i civil, veuen amb il·lusió l'ofici de pastor, entès com un medi de vida personalment satisfactori, econòmicament viable, ecològicament sostenible i socialment reconegut.
Per tant, per a mantenir als pastors que queden i per a acollir els que vindran, segur que ens haurem de modernitzar, actualitzar, fins i tot professionalitzar (i no hi ha millor escola de pastors que aprendre treballant al costat d’un d’ells), això no hauria de ser sinònim però, d'intensificació productiva, de compra massiva de pinsos (transgènics), de maneig reproductiu antinatural, d'administració de vacunes sense control, i al cap i a la fi, de pèrdua de biodiversitat, memòria històrica i cultura rural.
Tot això no serà possible si no es desenvolupen nous sistemes de decisió, i els joves tenim molt a dir, doncs ens hi juguem el futur: la maximització dels beneficis econòmics no té en compte els valors socials i ecològics. Aquests valors no es paguen però s'han de tenir presents.
Cal aprofitar doncs, la creixent preocupació per a preservar la naturalesa, i al mateix temps generar oportunitats laborals. Desenvolupar estratègies capaces de canviar la deriva vers el despoblament rural i la conseqüent desertificació, i aconseguir la creació i manteniment de llocs de treball dignes i en harmonia amb l'entorn natural on es desenvolupen.
I és que donada la gran dimensió de l'espai forestal que necessita una reducció continuada de la seva biomassa, és evident que l'adopció de l'estratègia silvopastoral com eina de gestió forestal, ha de contemplar-se, i ha de propiciar la tornada dels pastors i pastores i els seus ramats a la muntanya mediterrània, i considerar-los com la primera eina per a la seva gestió.
La ramaderia extensiva és, en l'entorn mediterrani, una necessitat social.
És de sentit comú, que el repte que plantegen la gestió de milers d'hectàrees de bosc considerades amb alt risc d'incendi, i la continuïtat de moltes empreses agroramaderes familiars, pot trobar una solució alternativa i real amb la introducció de ramats en la gestió dels ecosistemes forestals mediterranis. Una activitat que pot esdevenir com una estratègia capaç de posar el fil en l'agulla a aquesta situació sense sentit, i difícilment justificable. A aquesta causa, em dedico en cos i ànima.
Falta però, un marc legal i una voluntat política que afavoreixi aquestes solucions. Fa falta una visió més integradora i amplia que integri el pastoratge extensiu com una garantia del manteniment del medi natural (el mateix que el turisme explota), i com mesura per a fixar i incorporar població en l'activitat agrària en el medi rural, motor al cap i a la fi d'allò que es diu desenvolupament rural.
Voldria saber, sincerament, en quin paisatge agrari somia la classe política des dels despatxos ... jo somio en un, que basat en la productivitat dels ramats, guiats per joves pastors/es, amb uns drets socials i laborals garantits, lluny ja de la mera supervivència, ens recorden que la integració de la ramaderia en la gestió forestal, és una oportunitat que avui encara podem aprofitar, tant per als propis ecosistemes forestals mediterranis com per a la pròpia activitat ramadera.
Per això la importància dels convenis actuals entre ramaders i administració (com exemple el pactat a Catalunya entre la FECOC i el DMAiH, el qual finalitza a finals de 2010 i sense encara cap garantia de continuïtat), o qualsevol fórmula que revaloritzi l'ofici de pastor, fent-lo atractiu per a les pròximes generacions, única garantia de futur. Un ofici tradicional, per a un futur sostenible.
Si els pastors desapareixen, els haurem d’inventar!
Actualment està a sant Boi del LLobregat, en el marc d'un conveni amb l'ajuntament pel manteniment de franges al voltant d'urbanitzacions.
Contacte:
ramatsalbosc@gmail.com
ramatsalbosc.blog.cat
